Nova dècada nous sons
Hola,
A mi sempre m'ha agradat el rebuscar en la història de les coses, un d'aquests capítols que m'encanten és el que jo anomeno música popular moderna. Els seus inicis el podríem col·locar a inicis de segle XX i una constant que es repeteix és que avança a el ritme de la tecnologia. S'acaba una dècada i si un mantra es ve repetint-se en aquests últims anys és el rock a mort o les guitarres han mort. Per descomptat és mentida però si té a veure amb la tecnologia i que hem viscut un d'aquests canvis tecnològics que afecten a la música i als el que podríem anomenar el faci-s'ho vostè mateix.
Primer el gramòfon i mes tard el vinil va fer que escorcessim el temps de la música, perquè capiguès en els suports. Al convertir la música en portable i amb el temps "económica", els temes es van tornar més populars i es van allunyar del que ara anomenem música clàssica o simfònica. Els tocadiscs es van tornar portables, de manera que la música començava a estar a totes les llars. Els vinils van revolucionar les emissions radiofòniques. En els 50 es van crear tocadiscs portàtils amb vinils on només cabien una o dues cançons, i vam començar a crear singles perquè cabessin allà. També és dels 50 quan el so de la música s'electrifica. A la fi dels 60 apareixen els sintetitzadors i això provoca els sons disco dels 70 i els electrònics dels 80. Així que es veia que els ordinadors i internet també haurien alguna cosa que aportar.
Des de mitjans de segle passat la música la dominaven les discogràfiques. Si volies una carrera havies de convèncer a alguna que et publiqués un disc. En canvi fa poc més de deu anys un nen canadenc de tot just 13 anys va utilitzar la plataforma YouTube per pujar vídeos seus cantant i tocant una guitarra. Polèmiques i gustos personals a part, ara Justin Bieber té 25 anys, i a poca gent al món no li agrada alguna cançó seva, mentre les discogràfiques es barallen per ell. Una mica després Pablo Alborán volia imitar el seu jove ídol i també penjava a la mateixa plataforma seus propis vídeos cantant i tocant la seva guitarra. Avui és un dels artistes espanyols que més venen.
Tampoc és que haguem inventat la roda amb els concursos de talents, però si des de fa una dècada, són una plataforma molt pública i televisada de trobar algun nou talent. Així cantants com James Arthur, Oly Murs o el grup One direction van rebre un cop de mà a les seves carreres a partir de sortir en un d'aquests programes. Tampoc cal menysprear l'aportació de multinacionals com Disney, que escull a estrelles infantils per als seus programes que el temps converteix en estrelles del pop com Ariana Grande, Miley Cyrus, Selena Gómez, Demi Lobato,...
Si ja no necessites de les discogràfiques per donar-te a conèixer tampoc cal sortir de casa teva per crear un disc. La Rosalía (tra tra) amb a l'ajuda de El Gincho van crear per al seu treball final de carrera d'ella el que el temps col·locarà entre els millors àlbums de la història, i sense sortir de casa. Que les eines estiguin a l'abast de qualsevol no vol dir que qualsevol pugui crear i tenir èxit, però ajuda als que ja tenen alguna cosa. Gent com el francès David Guetta s'ha fet en totes les discoteques de la planeta, però cada vegada són mes gent que seguint la seva estela creen música "des de casa" sense necessitat d'implicar molta gent. Gent com Avicii, Martin Garrix, Twenty one pilots, Daft punk, Tiësto, Steve Aoki, Calvin Harris, Marshmellow,... haguessin tingut complicat fer sonar la seva música un parell de dècades enrere i ara tothom escolta les seves cançons. Ja dic que no és només cosa de tecnologia sinó que el talent ha d'estar inclòs, perquè per molta tecnologia que tinguis al teu abast, si no tens la genialitat de Ed Sheeran, no pots plantar-te sol en un mega escenari, davant de milers de persones i que el concert sigui un èxit. També hem donat sortida als que abans sempre quedaven en l'ombra, en altres temps seria impensable no conèixer les cares de Mark Ronson, Marshmellow, La casa azul, Daft punk o Sia i en canvi ara te'ls creuaries pel carrer i no sabries qui són.
Amb la popularització dels mitjans de difusió i de fabricació de les creacions, saltant-se així les traves habituals, ha portat la feminització del mercat. La Rosalia (tra tra), Billie Ellish, Beyoncé, Kate Perry, Ariana Grande, Miley Cyrus, Selena Gómez, Adele, Pink, Dua Lipa, Lady Gaga, Cardi B, Janelle Monáe, Demi Lobato, Sia, Christina Aguilera, Taylor Swift,... ho haguessin tingut complicat fa unes dècades, però també ha portat la vulgarització de la música. No que s'hagi tornat vulgar, sinó que pertany a la gent, i que no haguessin passat el tall d'una discogràfica en el passat, ara sonen a tot arreu, des del trap al reggeaton. ¡Ya tu sabes! De no ser així Enrique Iglesias, Shakira o Mark anthony no haguessin pogut sortir del pop, el rock i la salsa.
Tots aquests canvis, són això canvis, però no han matat ni a el rock, ni les guitarres ni a la manera tradicional de fer les coses. Els vells rockers, U2, Bruce Springsteen, Coldplay, Paul McCartney, Eric Clapton, Bob Dylan ... segueixen produint nova música. Les bandes indies solen estar carregades de guitarres. I gent com Kate Perry, Beyoncé o sobretot Taylor Swift segueixen demostrant que el passar per una discogràfica segueix funcionant. Tot i que el domini que té sobre la seva imatge pública gent com Taylor Swift difícilment es pot concebre dècades enrere si no comptes amb xarxes socials.
La producció i la difusió de música s'ha multiplicat per mil, els filtres i barreres se'ls ha carregat la tecnologia, així que hi ha molta mes oferta i varietat. Ni el rock ni les guitarres han mort el que passa és que ara tenen un tros mes petit del pastís.
A mi sempre m'ha agradat el rebuscar en la història de les coses, un d'aquests capítols que m'encanten és el que jo anomeno música popular moderna. Els seus inicis el podríem col·locar a inicis de segle XX i una constant que es repeteix és que avança a el ritme de la tecnologia. S'acaba una dècada i si un mantra es ve repetint-se en aquests últims anys és el rock a mort o les guitarres han mort. Per descomptat és mentida però si té a veure amb la tecnologia i que hem viscut un d'aquests canvis tecnològics que afecten a la música i als el que podríem anomenar el faci-s'ho vostè mateix.
Primer el gramòfon i mes tard el vinil va fer que escorcessim el temps de la música, perquè capiguès en els suports. Al convertir la música en portable i amb el temps "económica", els temes es van tornar més populars i es van allunyar del que ara anomenem música clàssica o simfònica. Els tocadiscs es van tornar portables, de manera que la música començava a estar a totes les llars. Els vinils van revolucionar les emissions radiofòniques. En els 50 es van crear tocadiscs portàtils amb vinils on només cabien una o dues cançons, i vam començar a crear singles perquè cabessin allà. També és dels 50 quan el so de la música s'electrifica. A la fi dels 60 apareixen els sintetitzadors i això provoca els sons disco dels 70 i els electrònics dels 80. Així que es veia que els ordinadors i internet també haurien alguna cosa que aportar.
Des de mitjans de segle passat la música la dominaven les discogràfiques. Si volies una carrera havies de convèncer a alguna que et publiqués un disc. En canvi fa poc més de deu anys un nen canadenc de tot just 13 anys va utilitzar la plataforma YouTube per pujar vídeos seus cantant i tocant una guitarra. Polèmiques i gustos personals a part, ara Justin Bieber té 25 anys, i a poca gent al món no li agrada alguna cançó seva, mentre les discogràfiques es barallen per ell. Una mica després Pablo Alborán volia imitar el seu jove ídol i també penjava a la mateixa plataforma seus propis vídeos cantant i tocant la seva guitarra. Avui és un dels artistes espanyols que més venen.
Tampoc és que haguem inventat la roda amb els concursos de talents, però si des de fa una dècada, són una plataforma molt pública i televisada de trobar algun nou talent. Així cantants com James Arthur, Oly Murs o el grup One direction van rebre un cop de mà a les seves carreres a partir de sortir en un d'aquests programes. Tampoc cal menysprear l'aportació de multinacionals com Disney, que escull a estrelles infantils per als seus programes que el temps converteix en estrelles del pop com Ariana Grande, Miley Cyrus, Selena Gómez, Demi Lobato,...
Si ja no necessites de les discogràfiques per donar-te a conèixer tampoc cal sortir de casa teva per crear un disc. La Rosalía (tra tra) amb a l'ajuda de El Gincho van crear per al seu treball final de carrera d'ella el que el temps col·locarà entre els millors àlbums de la història, i sense sortir de casa. Que les eines estiguin a l'abast de qualsevol no vol dir que qualsevol pugui crear i tenir èxit, però ajuda als que ja tenen alguna cosa. Gent com el francès David Guetta s'ha fet en totes les discoteques de la planeta, però cada vegada són mes gent que seguint la seva estela creen música "des de casa" sense necessitat d'implicar molta gent. Gent com Avicii, Martin Garrix, Twenty one pilots, Daft punk, Tiësto, Steve Aoki, Calvin Harris, Marshmellow,... haguessin tingut complicat fer sonar la seva música un parell de dècades enrere i ara tothom escolta les seves cançons. Ja dic que no és només cosa de tecnologia sinó que el talent ha d'estar inclòs, perquè per molta tecnologia que tinguis al teu abast, si no tens la genialitat de Ed Sheeran, no pots plantar-te sol en un mega escenari, davant de milers de persones i que el concert sigui un èxit. També hem donat sortida als que abans sempre quedaven en l'ombra, en altres temps seria impensable no conèixer les cares de Mark Ronson, Marshmellow, La casa azul, Daft punk o Sia i en canvi ara te'ls creuaries pel carrer i no sabries qui són.
Amb la popularització dels mitjans de difusió i de fabricació de les creacions, saltant-se així les traves habituals, ha portat la feminització del mercat. La Rosalia (tra tra), Billie Ellish, Beyoncé, Kate Perry, Ariana Grande, Miley Cyrus, Selena Gómez, Adele, Pink, Dua Lipa, Lady Gaga, Cardi B, Janelle Monáe, Demi Lobato, Sia, Christina Aguilera, Taylor Swift,... ho haguessin tingut complicat fa unes dècades, però també ha portat la vulgarització de la música. No que s'hagi tornat vulgar, sinó que pertany a la gent, i que no haguessin passat el tall d'una discogràfica en el passat, ara sonen a tot arreu, des del trap al reggeaton. ¡Ya tu sabes! De no ser així Enrique Iglesias, Shakira o Mark anthony no haguessin pogut sortir del pop, el rock i la salsa.
Tots aquests canvis, són això canvis, però no han matat ni a el rock, ni les guitarres ni a la manera tradicional de fer les coses. Els vells rockers, U2, Bruce Springsteen, Coldplay, Paul McCartney, Eric Clapton, Bob Dylan ... segueixen produint nova música. Les bandes indies solen estar carregades de guitarres. I gent com Kate Perry, Beyoncé o sobretot Taylor Swift segueixen demostrant que el passar per una discogràfica segueix funcionant. Tot i que el domini que té sobre la seva imatge pública gent com Taylor Swift difícilment es pot concebre dècades enrere si no comptes amb xarxes socials.
La producció i la difusió de música s'ha multiplicat per mil, els filtres i barreres se'ls ha carregat la tecnologia, així que hi ha molta mes oferta i varietat. Ni el rock ni les guitarres han mort el que passa és que ara tenen un tros mes petit del pastís.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada