Dos anys i onze mesos
Dos anys i onze mesos. No és que porti el compte del temps que fa que no et veig, igual que no ploro cada cop que et veig en una fotografia. No és que porti el compte del temps que fa que no et veig, com tampoc no et tinc present en moltes de les coses que faig cada dia. No és que t'enyori ni res d'això, ni que faci dos anys i onze mesos que escric aquí esperant que d'alguna manera arribis a llegir-lo. Estic a poques setmanes de complir mig segle, mig segle on m'han passat grans coses, però des de fa dos anys i onze mesos la vida se'm va calar. Per sort ja torna a estar en marxa, però res no és igual. Quan es compleixin els tres anys, estarem de tornada d'allà on vam fer un dels últims grans viatges, amb Leyre sent un nadó, l'últim gran viatge "normal", on ens vam discutir i em vaig enfadar amb tu com era "normal". És curiós el que un acaba trobant a faltar. octubre de 2015
