Fi de l'any 45
Hola,
L'any 45 pintava simplement com una ressaca d'un intens any 44 que ens havia portat a París, a Disneyland i a celebrar la comunió de la meva neboda gran, però tot s'ha capgirat per a pitjor. Sí, aquest ha estat l'any del virus. A la fi de 2019 les notícies arribaven del llunyà orient d'un virus que emmalaltia a molta gent i matava a una altra, però com sempre semblava una cosa llunyana, o això ens van fer creure, però la realitat és que era una pandèmia en tota regla. Això ha provocat que hagi passat diversos mesos tancat a casa, nomes sortint al carrer uns pocs minuts a la setmana per anar a comprar menjar mentre ens van inculcar tenir por de respirar i a tocar. Un cop passat el confinament se li va afegir el distanciament social, sí social no físic, ja que no volen que ens relacionem. Li diuen distanciament físic però revisa les normes, tot el que se't demana és que no et relacions tret que això de diners. A poc a poc se li va veient la poteta a el llop i els que hem posat al comandament ens demostren que es mouen per defensar els poderosos mentre intenten no perdre vots. Ja us aviso que darrere d'aquesta crisi vindran d'altres, i que la mes grossa de totes ja és aquí però la seguim ficant sota la catifa: la crisi climàtica. I aquesta no passarà quedant-se a casa. Ja seria hora de prendre els carrers, jo aquí ho deixo.
Passant al que personal porto meitat de l'any guanyant només una part del meu sou, només treballant la meitat d'hores amb la previsió que quan aquesta excepcionalitat acabi estaré al puto carrer, encara que per això encara queda temps. Fa mesos que no veig a cap de les persones que eren habituals en el meu dia a dia, sense relacionar-me més enllà de l'ohana. Aquest grup d'éssers vius dels quals sempre hi són. D'aquesta ohana al febrer, abans que ens confinessin, vam perdre a Stitch. "¿Por qué me preguntaa cuanto te he echao de menos?" que diu la cançó. Virus a part mentre hi hagi salut, diran alguns, però començaré els 46 amb el meu pare una vegada mes a l'hospital, que no perquè sigui una cosa que passa sovint no deixa de ser molt preocupant. La meva iaia cada vegada és més gran i cada vegada va tenint més coses. El pitjor de no deixar-nos sortir ha estat no veure els meus nebodes i no estrenye-las. Les dues creixen ràpid, fortes i molt molt intel·ligents. La major entrant a tota velocitat en la preadolescència, preguntant-se coses, tenint cada vegada mes clar que hi ha una part de món que és una merda i que hi ha un miler de coses que li fan por. La petita és una nena de 6 anys amb les habilitats d'una de 8, que força cada dia per ser com la seva germana de 10 que en realitat ja està en els 15. Massa coses que se li escapen i que tant a ella com a nosaltres ens costa gestionar. La meva germana no va poder celebrar els seus 40 com es mereix i treballa com profe la qual cosa s'ha convertit en un dels treballs mes de risc de l'actualitat. El meu cunyat ha perdut la feina.
Paro perquè no li trobo res de bo a aquest any 45 que abandono. Per posar-ho en paraules del recentment desaparegut Pau Donés: "Hace días que te observo y he contado con los dedos cuantas veces te has reído, una mano me ha valido. Hace días que me fijo. No sé que guardas ahí dentro. A juzgar por lo que veo nada bueno, nada bueno".
Em sento com en una taula de surf enmig d'un temporal que no deixa de colpejar però que no crea cap onada que es pugui aprofitar per arribar a la platja, així que només em queda esperar, protegir-me el millor possible davant embats per no ofegar-me, remar quan es pugui i esperar que arribi una mica de calma.
L'any 45 pintava simplement com una ressaca d'un intens any 44 que ens havia portat a París, a Disneyland i a celebrar la comunió de la meva neboda gran, però tot s'ha capgirat per a pitjor. Sí, aquest ha estat l'any del virus. A la fi de 2019 les notícies arribaven del llunyà orient d'un virus que emmalaltia a molta gent i matava a una altra, però com sempre semblava una cosa llunyana, o això ens van fer creure, però la realitat és que era una pandèmia en tota regla. Això ha provocat que hagi passat diversos mesos tancat a casa, nomes sortint al carrer uns pocs minuts a la setmana per anar a comprar menjar mentre ens van inculcar tenir por de respirar i a tocar. Un cop passat el confinament se li va afegir el distanciament social, sí social no físic, ja que no volen que ens relacionem. Li diuen distanciament físic però revisa les normes, tot el que se't demana és que no et relacions tret que això de diners. A poc a poc se li va veient la poteta a el llop i els que hem posat al comandament ens demostren que es mouen per defensar els poderosos mentre intenten no perdre vots. Ja us aviso que darrere d'aquesta crisi vindran d'altres, i que la mes grossa de totes ja és aquí però la seguim ficant sota la catifa: la crisi climàtica. I aquesta no passarà quedant-se a casa. Ja seria hora de prendre els carrers, jo aquí ho deixo.
Passant al que personal porto meitat de l'any guanyant només una part del meu sou, només treballant la meitat d'hores amb la previsió que quan aquesta excepcionalitat acabi estaré al puto carrer, encara que per això encara queda temps. Fa mesos que no veig a cap de les persones que eren habituals en el meu dia a dia, sense relacionar-me més enllà de l'ohana. Aquest grup d'éssers vius dels quals sempre hi són. D'aquesta ohana al febrer, abans que ens confinessin, vam perdre a Stitch. "¿Por qué me preguntaa cuanto te he echao de menos?" que diu la cançó. Virus a part mentre hi hagi salut, diran alguns, però començaré els 46 amb el meu pare una vegada mes a l'hospital, que no perquè sigui una cosa que passa sovint no deixa de ser molt preocupant. La meva iaia cada vegada és més gran i cada vegada va tenint més coses. El pitjor de no deixar-nos sortir ha estat no veure els meus nebodes i no estrenye-las. Les dues creixen ràpid, fortes i molt molt intel·ligents. La major entrant a tota velocitat en la preadolescència, preguntant-se coses, tenint cada vegada mes clar que hi ha una part de món que és una merda i que hi ha un miler de coses que li fan por. La petita és una nena de 6 anys amb les habilitats d'una de 8, que força cada dia per ser com la seva germana de 10 que en realitat ja està en els 15. Massa coses que se li escapen i que tant a ella com a nosaltres ens costa gestionar. La meva germana no va poder celebrar els seus 40 com es mereix i treballa com profe la qual cosa s'ha convertit en un dels treballs mes de risc de l'actualitat. El meu cunyat ha perdut la feina.
Paro perquè no li trobo res de bo a aquest any 45 que abandono. Per posar-ho en paraules del recentment desaparegut Pau Donés: "Hace días que te observo y he contado con los dedos cuantas veces te has reído, una mano me ha valido. Hace días que me fijo. No sé que guardas ahí dentro. A juzgar por lo que veo nada bueno, nada bueno".
Em sento com en una taula de surf enmig d'un temporal que no deixa de colpejar però que no crea cap onada que es pugui aprofitar per arribar a la platja, així que només em queda esperar, protegir-me el millor possible davant embats per no ofegar-me, remar quan es pugui i esperar que arribi una mica de calma.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada