Les meves queixes
Hola,
Fa dies que volia escriure sobre això però pensava que estava massa ofuscat i que amb el pas dels dies veuria que no és per a tant. En canvi amb el pas dels dies el que penso es reafirma cada vegada mes, així que vaig a queixar-me.
Que ningú pensi que això va en contra de la feina dels metges, que no seré jo qui es posi a criticar metges amb anys de carrera, però si és una queixa contra la nova metodologia en era del COVID que segur ve d'una gran ment pensant. Malauradament aquestes últimes setmanes he anat força vegades a diferents centres mèdics d'urgència, sempre com a acompanyant, i he detectat un patró. Bàsicament i a grans trets és: Estas malalt? No, al puto carrer. Sí, És COVID? No, et matxambrem i al puto carrer. Sí, et quedes. En principi no està malament, només acceptes als mes greus ja que estas en una pandemia. No està malament si la teva matèria de treball no fossin persones. El primer pas és fer-nos fora als acompanyants, ja no d'urgències o de les habitacions, sinó de l'edifici. Per descomptat seguim estant allà però al carrer. El problema està en que no tots els malalts són iguals. No és el mateix algú que s'ha trencat un dit, que algú amb 40 de febre, que una persona major de 60 anys que un xaval de 30, algú inconscient que algú que va per un tall. En el cas que a mi em toca, tot i que el malalt es defensa en la conversa, no sap ni que pren, ni quan, ni com es diu el medicament i la majoria de vegades no sap al sortir que li han dit els metges, amb tot els riscos que això comporta. Després vindria el que no siguis malalt de COVID et fan un arreglo i t'enviïn cap a casa, et resolen bé el problema si és passatger i de tractament fàcil a casa. El problema ve quan "torni si nota ..." Jo diria que la majoria de nosaltres no tenim una carrera de medicina i mai saps si els efectes que tens són normals o no, i tens por d'anar per a res i enxampar allà el virus que no tens. Pel que fa a virus hi ha una altra procediment curiós, que vagis per una granellada o per un atac a el cor, el primer que et fan és una prova PCR, i si és negatiu, llavors et miren el granellada. Per molta cura i encert que li posis a casa, infermeres, doctors i altre personal, sempre sabrà millor que nosaltres si aquests 38 de febre són res o són alguna cosa.
Tinc molt clar que estem a una pandèmia, però també tinc clar que ja portem nou mesos amb ella i li auguro almenys un parell d'anys mes. Pel que ja no hi ha espai per solucions pegat, sinó per tenir ja una metodologia procedimental que permeti que no contangiant-nos no deixem de fer el que ja fèiem. Si tots ens tanquem durant sis mesos a casa i no vam sortir per a res d'ella, encara morim dins d'elles, als sis mesos el virus s'ha acabat, però estareu amb mi que aquesta no és la solució. La solució no és allò de mort el gos morta la ràbia. Així no és la solució fer fora tot els acompanyants de les sales d'espera sinó el tenir-les condicionades perquè respectant totes les normes, ningú agafi el virus. No és la solució que ningú acompanyi el pacient a les habitacions o els box, sinó el tenir la suficient seguretat perquè puguin ser-hi si cal. La solució no és posar pegats als malalts per tenir el màxim nombre de llits lliures i el mínim de pacients per en cas de brot, sinó tenir moltes mes llits, metges i mesures que permetin al mateix lloc tenir a gent amb el virus i a gent amb un peu trencat sense problemes.
Però no. Res de tot això succeeix segurament perquè creuen que és molt car. Així que en els centres de salut tens a malalts de COVID. A malalts de qualsevol altra malaltia que a la qual tenen la mes mínima millora els donen l'alta per "seguir el tractament a casa....". I a acompanyants en les rodalies de centre: dormint en cotxes, plorant desesperats en els cantonades, altres preocupats, alguns intentant trucar als seus familiars a l'interior sense resposta, insistint als administratius pels seus familiars, esperant les trucades o informes dels metges que rarament es produeixen ....
Estem fent-ho malament però poc mes puc fer que queixar-me, així que aquí aquesta la meva queixa.
Fa dies que volia escriure sobre això però pensava que estava massa ofuscat i que amb el pas dels dies veuria que no és per a tant. En canvi amb el pas dels dies el que penso es reafirma cada vegada mes, així que vaig a queixar-me.
Que ningú pensi que això va en contra de la feina dels metges, que no seré jo qui es posi a criticar metges amb anys de carrera, però si és una queixa contra la nova metodologia en era del COVID que segur ve d'una gran ment pensant. Malauradament aquestes últimes setmanes he anat força vegades a diferents centres mèdics d'urgència, sempre com a acompanyant, i he detectat un patró. Bàsicament i a grans trets és: Estas malalt? No, al puto carrer. Sí, És COVID? No, et matxambrem i al puto carrer. Sí, et quedes. En principi no està malament, només acceptes als mes greus ja que estas en una pandemia. No està malament si la teva matèria de treball no fossin persones. El primer pas és fer-nos fora als acompanyants, ja no d'urgències o de les habitacions, sinó de l'edifici. Per descomptat seguim estant allà però al carrer. El problema està en que no tots els malalts són iguals. No és el mateix algú que s'ha trencat un dit, que algú amb 40 de febre, que una persona major de 60 anys que un xaval de 30, algú inconscient que algú que va per un tall. En el cas que a mi em toca, tot i que el malalt es defensa en la conversa, no sap ni que pren, ni quan, ni com es diu el medicament i la majoria de vegades no sap al sortir que li han dit els metges, amb tot els riscos que això comporta. Després vindria el que no siguis malalt de COVID et fan un arreglo i t'enviïn cap a casa, et resolen bé el problema si és passatger i de tractament fàcil a casa. El problema ve quan "torni si nota ..." Jo diria que la majoria de nosaltres no tenim una carrera de medicina i mai saps si els efectes que tens són normals o no, i tens por d'anar per a res i enxampar allà el virus que no tens. Pel que fa a virus hi ha una altra procediment curiós, que vagis per una granellada o per un atac a el cor, el primer que et fan és una prova PCR, i si és negatiu, llavors et miren el granellada. Per molta cura i encert que li posis a casa, infermeres, doctors i altre personal, sempre sabrà millor que nosaltres si aquests 38 de febre són res o són alguna cosa.
Tinc molt clar que estem a una pandèmia, però també tinc clar que ja portem nou mesos amb ella i li auguro almenys un parell d'anys mes. Pel que ja no hi ha espai per solucions pegat, sinó per tenir ja una metodologia procedimental que permeti que no contangiant-nos no deixem de fer el que ja fèiem. Si tots ens tanquem durant sis mesos a casa i no vam sortir per a res d'ella, encara morim dins d'elles, als sis mesos el virus s'ha acabat, però estareu amb mi que aquesta no és la solució. La solució no és allò de mort el gos morta la ràbia. Així no és la solució fer fora tot els acompanyants de les sales d'espera sinó el tenir-les condicionades perquè respectant totes les normes, ningú agafi el virus. No és la solució que ningú acompanyi el pacient a les habitacions o els box, sinó el tenir la suficient seguretat perquè puguin ser-hi si cal. La solució no és posar pegats als malalts per tenir el màxim nombre de llits lliures i el mínim de pacients per en cas de brot, sinó tenir moltes mes llits, metges i mesures que permetin al mateix lloc tenir a gent amb el virus i a gent amb un peu trencat sense problemes.
Però no. Res de tot això succeeix segurament perquè creuen que és molt car. Així que en els centres de salut tens a malalts de COVID. A malalts de qualsevol altra malaltia que a la qual tenen la mes mínima millora els donen l'alta per "seguir el tractament a casa....". I a acompanyants en les rodalies de centre: dormint en cotxes, plorant desesperats en els cantonades, altres preocupats, alguns intentant trucar als seus familiars a l'interior sense resposta, insistint als administratius pels seus familiars, esperant les trucades o informes dels metges que rarament es produeixen ....
Estem fent-ho malament però poc mes puc fer que queixar-me, així que aquí aquesta la meva queixa.
Autor: engin akyurt
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada