Ser d'aqui
Hola,
Sóc de Hospi des del dia en què vaig néixer, tot i que vaig néixer físicament a Barcelona però això no ve a el cas. Porto vivint a la ciutat de Hospitalet de Llobregat des d'aquest dia i sempre he observat dues maneres de comportament davant el fet de ser d'Hospi. No parlo dels que estan de pas, que sempre han estat molts a la ciutat, sinó dels que com jo han nascut i viscut a la ciutat.
No dic que sigui un tret únic ni distintiu dels hospitalencs però si aquí es veu de manera molt marcada. D'una banda tenim als que a la mínima reneguen d'haver ni trepitjat la ciutat i sense mitges tintes estem els que sembla que ho portem a l'ADN.
D'aquests últims tinc una anècdota de fa ara just un any, quan tothom començava a parlar que hi havia un virus mortal, i jo pujava a l'ascensor de metro, d'aquests que et porten al carrer, amb mes gent. Era el migdia d'un diumenge i dos homes, amb una copa de més, deien més o menys:
-¿Has visto lo del virus este que nos va a matar a todos?
-Sí, pero los de Hospitalet la palamaremos los últimos.
-A los de Hospi os va a matar igual.
-Si, sí, pero seremos los últimos en palmarla.
Quan era un nen per allà la dècada dels 80, la ciutat era molt més dura del que és ara, va ser quan em vaig adonar d'això que explico mentre un dia estava veient una entrevista a una de les majors actrius dels últims temps, Núria Espert. Li preguntaven per la seva infantesa, anys 30, i després d'haver trepitjat mig planeta parlava orgullosa de ser de l'Hospitalet. Aquesta actitud em va fer pensar que guai jo visc al mateix lloc de què aquesta senyora important n'esta orgullosa. Ella era una excepció, perquè calia ser molt excepcional en el seu temps per sortir d'una ciutat com aquesta i ser tan gran, però amb el temps la ciutat ha millorat molt i és molt mes fàcil trobar-se a gent nascuda a la ciutat que sigui algú important en el seu camp. Per exemple fa anys que és molt rara l'alineació de la selecció espanyola de futbol en la qual no hi ha algú nascut a l'Hospitalet. O que vaig compartir carrers durant molts anys amb el que seria el mes gran cuiner del món.
Ara a l'ésser mes fàcil ser de la ciutat i destacar veig accentuat el costat oposat a el de la senyora Espert, gent, coneguts i desconeguts, que hauràs d'insistir molt, molt, perquè et diguin que són d'Hospitalet. No estan obligats, és mes, jo crec que un és d'on té al seu "ohana" mes que d'on neix o creix, però si és molt marcat a gent que a l'endemà de canviar de ciutat renega d'haver crescut a l'Hospitalet. Estem en un món global i tots podem comparar el lloc on vivim amb altres llocs de la planeta, i per tant és molt més fàcil imaginar-nos que viure en una altra part de món és molt millor que el lloc en el qual estem, i que aspirem a això. Però dels casos que us parlo sembla que corre-cuita han d'amagar aquesta dada sota de la catifa, i que és millor dir que ets de qualsevol altre lloc del planeta abans de reconèixer que ets d'aquesta ciutat.
Com he dit és una cosa que segur que no és exclusiva de la meva ciutat però és una cosa que en ella és molt marcada. És ser Héctor en temps de Aquil·les. Ser Scottie Pippen en temps de Michael Jordan. Ser Fernando Alonso en temps de Michael Schumacher. Ser de l'Hospitalet, una de les ciutats mes grans i segurament de les mes complexes d'administrar de tot Europa, però estar a la banda d'una de les mes grans de el món com és Barcelona, dóna lloc a aquestes coses. A gent fuig, com del covid, dels seus orígens i altres que sense mes ho portem a la sang.
Sóc de Hospi des del dia en què vaig néixer, tot i que vaig néixer físicament a Barcelona però això no ve a el cas. Porto vivint a la ciutat de Hospitalet de Llobregat des d'aquest dia i sempre he observat dues maneres de comportament davant el fet de ser d'Hospi. No parlo dels que estan de pas, que sempre han estat molts a la ciutat, sinó dels que com jo han nascut i viscut a la ciutat.
No dic que sigui un tret únic ni distintiu dels hospitalencs però si aquí es veu de manera molt marcada. D'una banda tenim als que a la mínima reneguen d'haver ni trepitjat la ciutat i sense mitges tintes estem els que sembla que ho portem a l'ADN.
D'aquests últims tinc una anècdota de fa ara just un any, quan tothom començava a parlar que hi havia un virus mortal, i jo pujava a l'ascensor de metro, d'aquests que et porten al carrer, amb mes gent. Era el migdia d'un diumenge i dos homes, amb una copa de més, deien més o menys:
-¿Has visto lo del virus este que nos va a matar a todos?
-Sí, pero los de Hospitalet la palamaremos los últimos.
-A los de Hospi os va a matar igual.
-Si, sí, pero seremos los últimos en palmarla.
Quan era un nen per allà la dècada dels 80, la ciutat era molt més dura del que és ara, va ser quan em vaig adonar d'això que explico mentre un dia estava veient una entrevista a una de les majors actrius dels últims temps, Núria Espert. Li preguntaven per la seva infantesa, anys 30, i després d'haver trepitjat mig planeta parlava orgullosa de ser de l'Hospitalet. Aquesta actitud em va fer pensar que guai jo visc al mateix lloc de què aquesta senyora important n'esta orgullosa. Ella era una excepció, perquè calia ser molt excepcional en el seu temps per sortir d'una ciutat com aquesta i ser tan gran, però amb el temps la ciutat ha millorat molt i és molt mes fàcil trobar-se a gent nascuda a la ciutat que sigui algú important en el seu camp. Per exemple fa anys que és molt rara l'alineació de la selecció espanyola de futbol en la qual no hi ha algú nascut a l'Hospitalet. O que vaig compartir carrers durant molts anys amb el que seria el mes gran cuiner del món.
Ara a l'ésser mes fàcil ser de la ciutat i destacar veig accentuat el costat oposat a el de la senyora Espert, gent, coneguts i desconeguts, que hauràs d'insistir molt, molt, perquè et diguin que són d'Hospitalet. No estan obligats, és mes, jo crec que un és d'on té al seu "ohana" mes que d'on neix o creix, però si és molt marcat a gent que a l'endemà de canviar de ciutat renega d'haver crescut a l'Hospitalet. Estem en un món global i tots podem comparar el lloc on vivim amb altres llocs de la planeta, i per tant és molt més fàcil imaginar-nos que viure en una altra part de món és molt millor que el lloc en el qual estem, i que aspirem a això. Però dels casos que us parlo sembla que corre-cuita han d'amagar aquesta dada sota de la catifa, i que és millor dir que ets de qualsevol altre lloc del planeta abans de reconèixer que ets d'aquesta ciutat.
Com he dit és una cosa que segur que no és exclusiva de la meva ciutat però és una cosa que en ella és molt marcada. És ser Héctor en temps de Aquil·les. Ser Scottie Pippen en temps de Michael Jordan. Ser Fernando Alonso en temps de Michael Schumacher. Ser de l'Hospitalet, una de les ciutats mes grans i segurament de les mes complexes d'administrar de tot Europa, però estar a la banda d'una de les mes grans de el món com és Barcelona, dóna lloc a aquestes coses. A gent fuig, com del covid, dels seus orígens i altres que sense mes ho portem a la sang.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada