Intentant fer coses sense voler

Porto dies esperant a que tornis a casa però sembla que no ho faràs. Preguntant-me, i ara què? Què suposes que hem de fer sense tu? Saps que no suporto veure un cadàver, ni veure plorar als que estimo, i m'he passat dos dies veient el teu i veient plorar als que t'estimen, simplement per fer-te veure que la Míriam i la Leyre t'esperen que vagis a buscar-les a l'escola, que la Nati necessita algú amb qui discutir per idioteses, que la Juanita et necessita quan se li trenca alguna cosa, que jo et necessito per anar a veure els partits de l'Sants, que la mama simplement et necessita al seu costat... però sembla que alguna cosa mes important et reté.

Segueixo sense entendre perquè has marxat de cop i a corre-cuita. Podria arribar a entendre que haguessis deixat d'estimar-me, però és improbable que haguessis deixat d'estimar la Juanita, a la Leyre o a la Míriam, i ja és impossible que haguessis deixat d'estimar la mama.

Una altra possibilitat és que t'haguessis cansat de viure, i entenc que des d'allò de el càncer aquests darrers anys la vida era una merda, que passàvem un parell de vegades a l'any a l'hospital i que havia desenes de visites molestosas tots els anys, però era vida. Seguies fent-li fotos a tot, animant al Sants i al Barça. Continuaves amb els teus mots encreuats i veient tots els concursos de la tele, passejant pel barri, anant a buscar als teus nétes a l'escola...

Potser volies veure als teus pares, jo també tinc ganes de tornar a veure el iaio, al Stitch, jo també el trobo a faltar, però podien esperar un parell de dècades més, per a ells el temps no és important.

A més mentre t'allunyaves amb la llitera et vaig dir - fins després - i això implica un contracte pel qual has de tornar. No pots incomplir un contracte així, i sinó, perquè vas preguntar si estaríem quan sortissis?, perquè allà estàvem en aquella merda de sala i tu ja no. I això que anaves a estar amb la mama la resta de la seva vida? Massa promeses trencades en un instant per a algú que mai va trencar cap.

Així que no entenc perquè has marxat, potser per allò que repeties que tothom té la seva hora escrita i diumenge passat era la teva, però no ho accepto.

Porto dies que a estones penso en tot això que ja no veuràs i havies de veure. Havies de haver-nos vist envellir a la Juanita i a mi, havies d'haver vist fer-se la gent gran a la Leyre i la Míriam. No estarás a les fotos de la comunió de la Míriam així que ni se't passi perdre el seu dibuix!. No tornaràs a ser el vigilant del que passa a l'escala, a apuntar la meva llista de la compra, ningú tornarà buscar aquella forquilla que millor punxa i el ganivet que millor talla per a tu. Ara tindrem un problema per obrir les ampolles de cava, ningú correrà per quedar-se amb el crostó, ni a remugar per que li falten fulls blancs o bolis. Ningú sabrà dir a la Juanita i a mi que és aquell soroll rar del motor, ningú tornarà a enfadar-se per començar a menjar abans de les dues o a sopar abans de les nou. No tornarem a compartir un partit de futbol, ni despotricarem de l'alineació, ni compartirem mes concursos en família ... Massa coses que ja no passaran.

Se que m'he enfadat moltes vegades amb tu, però porto dos dies on només ens veig a tu i a mi en moments feliços. Aquell Betlem gegant que teníem quan vam començar en això de ser pare i fill. Aquella maqueta de tren que volies per a mi, però ho sento, mai va ser el meu fort. El Scalextric, els puzles encara que això sempre se li va donar millor a la Juanita. Per tu vaig tenir el meu primer ordinador i mira la que has liat. Encara que fossis un conyàs en els viatges, i que en les fotos es vegi mes el paisatge que nosaltres, sempre es em queda el millor d'ells en la memòria. L'Àlex s'enrecordava, i plorava, d'aquells dies a Las Planas en què es quedava a passar l'estiu amb nosaltres quan érem nens. També estan aquells estius de platja amb esmorzar i dinar sota els pins. Els gols del Sants quan el partit estava xungo i aquella Coca Cola a la mitja part. Els dinars de Nadal a casa de la Nati amb un milió de persones. La teva passió pels trens i les seves màquines. Aquest milió d'hores perdudes que vas intentar que sabés d'electricitat, mecànica, pintura,....

Sóc molt feliç per haver compartit els meus primers 46 anys, 11 mesos, i 6 dies amb tu, però porto dies que he de fer grans esforços per no trencar a plorar desconsolat cada vegada que penso en tu, i això és gairebé cada puto segon d'aquests últims dies. I no vull, perquè l'únic que vull és que estiguis aquí. Així que com el món no deixa de girar, faré com diu la cançó, seré un quadre de bifrontisme on la cara vista serà un anunciar de Signal i l'altra aquella que sorgeix com resulta de no voler deixar d'estimar-te i que et troba a faltar.

Algun moment de 1983