Jo vaig néixer a una edat molt primerenca
Hola,
Tres dies mes tard de la mort de Elvis, un 19 d'agost de 1977, quan tots els diaris i noticiers encara parlaven de la sobtada desaparició del Rei del rock, va sortir una breu nota on s'informava que Julius Marx, mes conegut com a Groucho, acabava de morir a l'edat de 86 anys.
Si algun dia decidiu investigar sobre ell descobrireu un personatge intel·ligent, treballador i carismàtic en tota regla, molt mes enllà del clown que actuava amb els seus germans. Les millors fonts per coneixe'l son les seves autobiografies, però al lleguir-les entendreu qui era, però que les histories que explica no son veritat. Tindreu les diferents versions per les quals el seu germà Harpo va decidir no parlar mes en les actuacions, o que la raó de canviar constantment de pis quan era petit era que el seu pare en un sastre molt dolent i quan corria la veu tenien que canviar de barri. Un nen pobre, de familia jueva d'artistes i nombrosa, criat al Nova York de principis del segle XX. Nens que la mare va inculcar la passió, i necessitat, de pujar a un escenari per guanyar-se la vida. D'ells en Groucho seria el que ara en diríem un nen hiperactiu i que al final li agradava mes cantar que anar a l'escola. A l'anar creixent va muntar companyia amb els seus tres altres germans (Chico, Harpo i Zeppo) muntant espectacles de varietats pels pobles de mala mort dels Estats Units, on es tornaven qui camelaba la senyora del motel on dormien per poder marxar sense pagar. En un d'aquest bolos va descobrir un xaval anglès que sense paraules, al contrari que ell, feia pixar de riure a tothom, era un tal Charles Chaplin que anava camí a Hollywood. Els seus espectacles agradaven molt i la companyia creixia i creixia, i moltes famílies depenien del seu ingeni per muntar un espectacle. D'aquesta época, i segurament les preses per sortir a escena, es va adonar que la gent no distingia entre un bigoti postis i un de pintat, anaven a riure amb les seves tonteries no a veure'l a ell. Tant importants van ser que va arribar a Broadway i tant d'èxit van tenir que els van dir d'adaptar els seus espectables al cinema, així van sorgir Els quatre cocos (1929) o El conflicte dels germans Marx (1930). El seu pas el cinema el va decidir el crack del 29, on va perdre molts diners i es va trobar amb gairebé 40 anys i sense poder muntar un espectacle per mantindre al munt de famílies que depenien d'ell, i a Hollywood pagaven be per ell i els seus germans i des de feia un parell d'anys era sonor. Així fins que rodant Una nit a Casablanca (1946), ja amb 56 anys, els va dir els seus germans - ja estic vell per aquesta merda.
Ja havia estat fent coses per la radio però es va ajuntar amb el seu germà Chico per fer alguna cosa de comèdia per la radio, i va ser al 1947 quan li van oferir fer el programa "You bet your live" (Aposti la seva vida). Un programa de preguntes i respostes on Groucho era el co-presentador i estava tota l'estona ficant frases enginyoses en mig de les converses del presentador i els concursants. El programa emès a nivell nacional és va fer molt famós i al 1950 amb els inicis de la televisió va passar a ser escoltat per la radio i vist per la televisió. El programa va durar fins 1960 però igualment no deixava d'aparèixer a pel·lícules, series, altres programes,... i com encara tenia temps va començar a escriure. Des de articles per diaris a llibres.
Va tindre temps per casar-se tres vegades, i una ultima dona mig secretaria, mig manager, que practicament el va maltractar psicològicament, i explotar econòmicament, durant els seus últims anys, i per tindre tres fills. Per fer amistats curioses com amb Freddie Mercury, d'aquí que el nom del famós disc de Queen sigui el de una pel·lícula dels germans Marx, o Alice Cooper. Per suposat els estirats senyors de l'acadèmia del cinema nord-americà només li van donar un Oscar honorífic, i en el seu breu discurs s'encorda dels seus germans, la seva mare i de Margaret Dumont, la que per molts es un Marx mes. I de la maltractadora i explotadora dona. I no, si aneu a visitar les seves cendres a la seva tomba a Los Angeles, no trobareu allò de "Dispensi que no m'aixequi", sinó un simple Groucho Marx 1890 - 1977 amb una estrella de David.
Sense bromes, segurament la ment i la visió de Groucho sigui de les mes clares, i menys estudiades, de la historia del segle XX, però així ens va quan escoltem mes els polítics que els pallassos. Aquell home que comença un dels seus llibres amb "Jo vaig néixer a una edat molt primerenca".
Tres dies mes tard de la mort de Elvis, un 19 d'agost de 1977, quan tots els diaris i noticiers encara parlaven de la sobtada desaparició del Rei del rock, va sortir una breu nota on s'informava que Julius Marx, mes conegut com a Groucho, acabava de morir a l'edat de 86 anys.
Si algun dia decidiu investigar sobre ell descobrireu un personatge intel·ligent, treballador i carismàtic en tota regla, molt mes enllà del clown que actuava amb els seus germans. Les millors fonts per coneixe'l son les seves autobiografies, però al lleguir-les entendreu qui era, però que les histories que explica no son veritat. Tindreu les diferents versions per les quals el seu germà Harpo va decidir no parlar mes en les actuacions, o que la raó de canviar constantment de pis quan era petit era que el seu pare en un sastre molt dolent i quan corria la veu tenien que canviar de barri. Un nen pobre, de familia jueva d'artistes i nombrosa, criat al Nova York de principis del segle XX. Nens que la mare va inculcar la passió, i necessitat, de pujar a un escenari per guanyar-se la vida. D'ells en Groucho seria el que ara en diríem un nen hiperactiu i que al final li agradava mes cantar que anar a l'escola. A l'anar creixent va muntar companyia amb els seus tres altres germans (Chico, Harpo i Zeppo) muntant espectacles de varietats pels pobles de mala mort dels Estats Units, on es tornaven qui camelaba la senyora del motel on dormien per poder marxar sense pagar. En un d'aquest bolos va descobrir un xaval anglès que sense paraules, al contrari que ell, feia pixar de riure a tothom, era un tal Charles Chaplin que anava camí a Hollywood. Els seus espectacles agradaven molt i la companyia creixia i creixia, i moltes famílies depenien del seu ingeni per muntar un espectacle. D'aquesta época, i segurament les preses per sortir a escena, es va adonar que la gent no distingia entre un bigoti postis i un de pintat, anaven a riure amb les seves tonteries no a veure'l a ell. Tant importants van ser que va arribar a Broadway i tant d'èxit van tenir que els van dir d'adaptar els seus espectables al cinema, així van sorgir Els quatre cocos (1929) o El conflicte dels germans Marx (1930). El seu pas el cinema el va decidir el crack del 29, on va perdre molts diners i es va trobar amb gairebé 40 anys i sense poder muntar un espectacle per mantindre al munt de famílies que depenien d'ell, i a Hollywood pagaven be per ell i els seus germans i des de feia un parell d'anys era sonor. Així fins que rodant Una nit a Casablanca (1946), ja amb 56 anys, els va dir els seus germans - ja estic vell per aquesta merda.
Ja havia estat fent coses per la radio però es va ajuntar amb el seu germà Chico per fer alguna cosa de comèdia per la radio, i va ser al 1947 quan li van oferir fer el programa "You bet your live" (Aposti la seva vida). Un programa de preguntes i respostes on Groucho era el co-presentador i estava tota l'estona ficant frases enginyoses en mig de les converses del presentador i els concursants. El programa emès a nivell nacional és va fer molt famós i al 1950 amb els inicis de la televisió va passar a ser escoltat per la radio i vist per la televisió. El programa va durar fins 1960 però igualment no deixava d'aparèixer a pel·lícules, series, altres programes,... i com encara tenia temps va començar a escriure. Des de articles per diaris a llibres.
Va tindre temps per casar-se tres vegades, i una ultima dona mig secretaria, mig manager, que practicament el va maltractar psicològicament, i explotar econòmicament, durant els seus últims anys, i per tindre tres fills. Per fer amistats curioses com amb Freddie Mercury, d'aquí que el nom del famós disc de Queen sigui el de una pel·lícula dels germans Marx, o Alice Cooper. Per suposat els estirats senyors de l'acadèmia del cinema nord-americà només li van donar un Oscar honorífic, i en el seu breu discurs s'encorda dels seus germans, la seva mare i de Margaret Dumont, la que per molts es un Marx mes. I de la maltractadora i explotadora dona. I no, si aneu a visitar les seves cendres a la seva tomba a Los Angeles, no trobareu allò de "Dispensi que no m'aixequi", sinó un simple Groucho Marx 1890 - 1977 amb una estrella de David.
Sense bromes, segurament la ment i la visió de Groucho sigui de les mes clares, i menys estudiades, de la historia del segle XX, però així ens va quan escoltem mes els polítics que els pallassos. Aquell home que comença un dels seus llibres amb "Jo vaig néixer a una edat molt primerenca".
Los MEJORES momentos DE GROUchO MARX|2021
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada