Un mes sense tu

Doncs ja ha passat un mes sense tu i com diu la cançó "No vull estar sense tu, si tu no hi ets aquí em sobra l'aire, si tu no hi ets la gent es fa ningú, si tu no estàs aquí no sé que diables faig estimant-te ". Un mes després ja no ploro cada dia, encara que segueixo sense dormir gaire, però sí la menor nimietat fa que es em caiguin les llàgrimes. Fa uns dies vaig complir els quaranta-set, el primer aniversari sense tu, i com tants altres dies vaig passar per a la banda de l'hospital on vas morir. Aquest dia sense mes vaig pensar per un instant que seguies allà dins i un segon més tard les llàgrimes em dificultaven el conduir. I així mil moments mes que m'assalten en qualsevol instant.

Pensava que que passats uns dies la meva opinió sobre com et van atendre a l'hospital aquests últims mesos es suavitzaria, però no és així, segueixo pensant que la seva supèrbia et va matar. Sí, sí, vas morir per un fracàs multiorgànic causat per un aneurisma micòtic d'aorta trencat, fabulós, però la supèrbia i la superioritat de molts dels que hi treballen segueixo pensant que van accelerar el teu final. Se del que parlo, ja que des que van diagnosticar el càncer fa anys passàvem una mitjana de gairebé dos mesos a l'any a l'hospital. Ens vam aprendre les seves maneres de funcionar, els seus horaris, els seus costums i els que hi treballaven eren amables, competents, correctes, però va passar això de la puta pandèmia i a el tornar la seva actitud havia canviat. Des del doctor que et va treure el ronyó i que en cap moment es va presentar a la família, ni pronunciar el seu nom en les trucades telefóniques. Passant per quan vas decidir quedar-te en coma un parell de dies i al deixar-nos passar d'urgència de matinada, amb tots els protocols activats, sorpreníem a doctors, infermers i altre personal saltant-se les normes al no esperar que estiguéssim en aquells passadissos. Aquella infermera que et va agafar el mòbil i va fer una vídeo trucada per demostrar-li a la mama que bé que estaves i lo equivocada que ella estava, poques hores abans que entressis en coma. Aquella altra que em va prometre trucar en un moment, ara d'això fa quatre mesos, per dir alguna cosa del teu empitjorament i no ho ha fet mai. La noia de la recepció que avui fa un mes no ens va deixar pujar a la planta, encara que el metge així ho havia demanat. Aquells zeladors que et van posar a parir per que no els vas ajudar a col·locar-te al llit, quan eres incapaç de fer cap força, és clar no sabien que jo era el teu fill mentre et maleïen davant meu. O aquell parell d'infermeres que van passejar per davant nostre el teu cos mort entre acudits perquè no esperaven trobar-se amb nosaltres al girar la cantonada.

Tots aquests idiotes semblen que s'han cregut això que són herois, quan no són més que un munt de merda, que s'oculten després del "som humans" o "la medicina no és exacta". Una fallada vostre val vides, si no sou capaços de assumir-ho, dedicar-vos a una altra cosa. També n'hi ha que segueixen a peu de canó, com l'última doctora que et va atendre a urgències i tota la feina que va realitzar, el guàrdia de seguretat que després explicar-li el problema va moure cel i terra per donar amb tu de matinada o simplement el genial doctor que t'ha portat fins avui, però mentre ells van intentar fer-te viure una estona mes altres no estan per la feina. Que hi ha un virus diuen, que som herois diuen.

Sabia que hi havia una foto com la que avui et deixo aquí, suposo que a la poca estona d'estar a l'altre costat Stitch ja estava als teus peus. Sempre fidel al seu cap de manada i a el què per desgràcia no ha hagut d'esperar molt per tornar a veure. Mentre m'espereu un milió d'anys aneu fent la vostra, sortiu a passejar amb calma, que ara ja les preses no tenen sentit.

desembre de 2006