On va aquella abraçada si mai arribes a fer-la?

No ho suavitzaré i diré que aquest 2021 quedarà a la meva memòria com un dels pitjors de la meva vida. Aquest any ha estat una merda i no apunta millora. I no, no em refereixo que ens vulguin matar amb o pel virus, tampoc que amb la crisi climàtica estem fent com a la pel·lícula "No mires capa munt", perquè al final si no pots sortejar el temporal intentes sobreviure a l'embat de les onades i esperes que torni la calma. Aquest any és una merda perquè el meu pare ha mort, perquè uns mesos més tard la meva àvia el va acompanyar.

És una merda perquè per al meu sant li treien un ronyó al meu pare i van començar els problemes. Que degut a això va passar el seu 74é aniversari ingressat, encara que els putos metges deien que no n'hi havia per tant, i unes setmanes més tard, el dia de l'aniversari del seu casament, havíem de veure'l en coma. Va sortir de tot això, es recuperava lent però bé, i el dia abans del sant de la meva mare va ingressar a urgències i ja no el vam tornar a veure amb vida. Tinc clar com diu el comunicat que va morir per un aneurisme micòtic d'aorta trencat, que tot el passat aquests darrers anys, des del càncer, podia acabar en aquesta fallada però segueixo creient fermament que els putos metges van arruïnar les poques o moltes possibilitats d'estar avui aquí amb nosaltres, amb mi. Encara espero la puta infermera que m'ha de tornar la trucada la nit que va caure en coma, encara estic esperant saber el nom del puto metge que li va treure el ronyó i que ens esquivava constantment, fins i tot segueixo veient les dues putes infermeres que entre bromes portaven el teu cos inert després de l'operació. Ja sé que uns quants no són tots però ho semblen.

La meva àvia va fer 95 anys pocs mesos abans de l'ictus, que la va deixar inconscient gairebé a l'instant i se la va emportar en poques hores. Davant les seves queixes, uns dies abans la seva doctora, que ens deu haver atès tothom a casa en algun moment, li va dir que deixés de prendre la pastilles i que li feia una analítica. No hi va haver temps per saber-ne els resultats. Encara segueixo esperant trobar-me amb la meva àvia, a la seva habitació que abans va ser la meva, asseguda veient "Sálvame" o en trobar-me la porta tancada amb els dos panys la primera cosa que penso és - "Ja s'ha tornat a tancar".

La meva mare en va fer 70 al febrer i deu mesos més tard s'ha quedat sola, segueix sense dormir bé i l'he vist plorar més vegades de les que m'hauria agradat. I comença a perdre audició. Míriam es va partir cúbit i ràdi, l'han confinat diverses vegades i el que passa al seu cap continua superant la nena que la conté. Leyre gairebé es fot el turmell per una ximpleria. I les dues acabaran amb COVID com el seu pare. La meva germana ha descobert per les males que és el múscul piramidal mentre intenta no pensar gaire en el que hem perdut.

Hi ha una cançó, de Víctor Manuel, que diu "¿A dónde irán los besos que guardamos, que no damos? ¿Dónde se va ese abrazo si no llegas nunca a darlo?", si encara no saps la resposta és millor que no la descobreixis. "No siguis mai cruel, no siguis mai covard. Sempre intenta ser simpàtic i mai deixis de ser amable" perquè no saps mai si aquest és l'últim instant. És Nadal i el regal que vull no m'ho pot portar ningú. Sempre m'he sentit identificat amb el nen robot de la pel·lícula "Intel·ligència Artificial" i que jo als aliens li demanaria exactament el mateix. Ho faria ara mateix sense pensar-ho. De moment només espero que les onades m'engolllen o que només em deixin tirat a la platja, perquè cada dia és més complicat remar.

 desembre de 2021