Passa quan vulguis

Una de les meves pors més grans és l'oblit. No pas que s'oblidin de mi sinó que un dia no arribi a recordar el teu rostre, la teva veu, la teva olor o totes aquestes petites coses que et feien ser tu.
Fa uns dies la mama va deixar l'any setanta. Ho recordarà tota la vida. Va començar amb el trencament de cúbit i radi de Miriam, la teva operació, la inoperància dels metges i infermeres, el coma i la teva sobtada mort quan tot semblava superat. Posar-se audiòfon i la mort de la iaia poques setmanes després de tu. Aprendre a viure sola per primera vegada en setanta anys i tenir la clara visió que la següent a morir a la família, d'aquí a molt, serà ella.
Leyre també n'ha fet dotze, una altra cosa que et perds. Per cert que ha mort l'avi d'Àlex, així que en poc la Míriam i ella han perdut un avi i tots els bes que els quedaven.
No és que si estiguessis aquí el món seria diferent però almenys ho veuríem amb els ulls secs.
I si us plau recorda que quan vulguis et pots passar a visitar-nos.

22 de febrer de 2010