Mai podrem saber que esta per vindre

No sé si t'escriuré amb la mateixa freqüència, a partir d'ara. Passats catorze mesos de la teva mort, el dolor de no tenir-te és menys intens. No em mal interpretis, segueix fent mal que no estiguis, però és com aquest dolor als genolls que fa mal però al final t'hi acostumes. He tornat al camp del Sants, i mentre espero l'arribada del metro, i veig que no hi ets, al meu costat, alguna cosa punxa el meu cor i omple els meus ulls de llàgrimes, fins que respiro fondo i tot torna al seu estat normal. Per cert, els habituals han preguntat per tu, encara que algun ja sabia de la teva mort. Saps que et perdràs un marcador electrònic? Només hem trigat 100 anys a tenir-ne un.

Míriam segueix sent un tornado, tant aprèn a fer ganxet com fica la mà en una planxa calenta, tant busca gresca amb qualsevol com posa diners de la seva guardiola pels nens pobres. La teva altra néta acaba de gravar un vídeo ballant amb els de TV3, que diuen sortirà al gener. El que fa amb el ball per ella és natural.

Demà, dia 23, es compliran set anys d'aquesta foto al bar dels 4 hermanos, mentre esmorzaves amb el José Miguel. Tot era diferent aquell dia, ningú no esperava una pandèmia, ni que avui ja no estiguessis aquí, ni l'amo del bar, ni la iaia, ni la Julia... puta vida.

octubre de 2015