La vida continua

Com va? L'altre dia vam anar a veure't, almenys el nínxol on et vam deixar, tot està bé, com sempre, encara que ara ja no ets tu qui neteja el vidre o greix el pany. No sé si és que ara paro més atenció però fa setmanes que no vèiem l'Isidro, el del pàrquing, doncs resulta que també ha mort. I fa uns quants dies la Maribel de l'Adolfo. Molta gent marxant de sobte.

Estem a pocs dies que faci un any de la mort de la iaia. Sembla que ningú, traient la mama i jo, la visita, o si ho fan no diuen res. Això no vol dir que no la trobin a faltar ni que no l'estimin però així comencen tots aquells nínxols que estan abandonats.

Les teves nétes estan instal·lades definitivament a casa teva. Ho esvaloten tot, la Míriam no deixa descansar ni quan dorm. I quan està desperta, si no fa gimnàstica, dibuixa, teixeix o munta polseres, mentre veu la tele i vídeos al mòbil. I mentre la resta dels seus companys estan plens de deures ella no en fa cap, però la profe diu que els acaba tots a classe on segueix sense poder estar quieta. I en sortir de l'escola a mi em té a la placeta fins a les tantes, quan ja no es veu res, fa fred i ja no queda ningú.

La Leyre creix a passos de gegant en alçada, al cap, en personalitat. Estudia a tota hora, que només ho deixa per anar a ball, a piscina o per devorar música o pel·lícules. Deien que costaria adaptar-se al nou nivell d'estudis. De moment no sembla que això passi, igual que cada vegada nada millor i cada vegada balla millor, fa totes les coses tan fàcil com dormir. Això si està carregada de manies.

I a la Juanita la final li ha sortit tot i està de baixa. Massa canvis a la seva vida en poc temps.

La mama es passa el dia ocupada en les seves tres nenes, quan no és una cosa és una altra, però des que vas marxar se la nota més cansada, suposo que és culpa de les certeses que s'han fet evidents amb la teva marxa.

He tornat al Sants. Anem tirant com sempre. Ara fins i tot tenim marcador electrònic. L'altre dia vam jugar contra l'Europa i ho hauries disfrutat com un camell. Va ser d'aquells partits que t'agradaven, dels que expliquen perquè som del Sants. Continua sent molt estrany que no estiguis allà al meu costat a la banda cridant o tornar a casa sense comentar el partit.

Quinze mesos que no ets aquí i gairebé un any des que no hi és la iaia, i tot segueix canviant. La foto la va enviar José Miguel l'altre dia, deu tenir gairebé cinquanta anys, però em fa gràcia descobrir fotos que encara no he vist. Per cert, la Marta ha tingut un altre nen, així que ja esteu empatats en néts.

En els anys 70