Ja han passat tretze anys

Eren les 2:30 de la matinada d'un 22 de febrer, com avui però del 2010, que veia per primera vegada aquella persona que és Leyre. Tretze anys en què tots hem canviat, fins i tot n'hi ha que ja no hi són.

Té coses dolentes, que no explicaré, però segueix mantenint i perfeccionant aquella mirada que ho observa tot mentre el seu cap ho emmagatzema i classifica tot. Continua tenint aquest somriure que la fa amable, encara que els que el coneixem sabem que és per compromís, i l'altre que de vegades es torna en rialla sincera. Continua obsessionant per coses fins que les coneix a la perfecció, fora Pocoyó de petita o els nois de Stranger things de gran.

És estudiosa, molt més del que jo ho he estat mai. És llesta, espavilada i té un do natural per ballar, sobretot ritmes urbans. Insultament talentosa.

Té rareses com no li agrada la xocolata, o devora només certs donuts de certa marca i dels altres passa, o que mai competeix encara que sàpiga que guanyarà o potser per això. O que de tant en tant necessita desaparèixer en la seva bombolla, l'entenc.

Amb només tretze anys ha sobreviscut a una pandèmia tancada a casa, a una noia que no dubtava a fer-li bullying, a una altra que intenta treure-li el seu noi. A vist morir un avi i diversos besavis. Ara, la separació dels pares. 

Diuen que tenim en comú moltes coses, que compartim rareses, tics i certeses. Caldria veure de quin dels nostres ancestres estem heretant gens. Dubto que mai s'arribi a adonar de com va ser d'important la seva arribada a la meva vida, no que ella fes res, sinó que en conèixer-la vaig assentar les últimes veritats que he marcat a la meva vida i des de llavors només n'he afegit una més. Per alguna raó a les meves dues nebodes els he assignat una cançó, la de Leyre ja estava feta en néixer ella, la de Miríam va caldre esperar. Tant me fa que parlin aquestes cançons, o com envelleixin, per a mi sempre en parlen d'elles.

No puedo vivir sin ti - Los Ronaldos (2007)