Ja gairebé dos anys

Ja gairebé dos anys de la teva marxa i les coses disten d'haver millorat. És veritat que el dolor per no tenir-te i no veure't dia a dia és menor, i cada vegada que et veig en una fotografia o en un vídeo el món es torna una mica més confortable per un instant, però segueix sent massa dolor. 

Si les circumstàncies no ho carden, que ho intenten i amb molta força, quan et torni a escriure, quan s'estiguin complint dos anys, haurem portat la mama a París. M'hauria agradat que tu estiguessis també allà, que haguessis fet mil fotos a la torre Eiffel o a Notre Damme, que haguessis recordat les teves classes de francès de l'escola. Però sembla que és així la vida.

Dins dels problemes que la vida ha decidit donar-nos des de la teva marxa, s'acaba d'afegir el teu gendre. Mira que li van dir que no toqués el lleig problema de la cama, que la cosa podria ser mortal, doncs ha decidit operar-se i està molt fotut al llit d'un hospital. Ajuda en allò que puguis perquè les teves nétes es quedin sense pare.

No estem molt malament però veiem com tot va camí a fer-se malbé. Estem fent tot, tot el millor que sabem, per canviar el rumb però el vaixell segueix anant cap a l'iceberg i, el pitjor, no entenem perquè.

No sé com ho feies tu, o si simplement les coses es van donar així, però em falten un parell de mesos per tenir la mateixa edat que tu tens en aquesta foto, i no recordo la classe que explicava com arribar fins aquí.

Setembre de 1996