Murs

Fa gairebé tres anys que vaig deixar d'escriure en aquest blog, on solia publicar una entrada nova cada dia. Al principi, la raó era que no podia fer-ho, diguem que era una cosa gairebé física, tot i que en realitat no hi havia cap problema físic. A mig camí, gairebé em moro a causa d'una infecció de la qual encara ningú ha pogut dir-me d'on va sortir i que podria haver posat punt final a tot, però, per sort, no va ser així. Ara sembla que el dolor de l'ànima es va calmant, el físic es manté decent per a algú que està a prop dels cinquanta, i sembla que tornen les ganes d'escriure. De fet, mai he deixat d'escriure; simplement ho feia en el meu cap.

Segueixo sent el mateix de fa tres anys, però el món al meu voltant ha fet un gir. Entre els canvis que més m'han cridat l'atenció hi ha el fet que cada cop estic més en desacord amb la corrent oficial. No, no és aquella típica postura d'un vell que diu que els joves d'avui dia no saben què fan, no tenen criteri ni gust... tot i que és cert que, en molts casos, no en tenen i no saben què fan.

Succeeix alguna cosa al món. Segons el que he après en aquests gairebé cinquanta anys, el meu cap em diu que això és així o aixà, i la solució podria ser aquesta o aquella. Llavors veig com en qualsevol mitjà on la gent es pugui expressar (premsa, internet, etc...), des de persones anònimes fins a grans figures, la solució que proposen mai coincideix amb la meva. No una vegada ni dues, sinó mai. No és que coincidim a mitges o estiguem d'acord en part; simplement no coincidim en res.

M'ho he plantejat molt seriosament, perquè si en observar el món creus que tots estan bojos menys tu, és més probable que siguis tu qui està boig i els altres estiguin assenyats. Però, sincerament, sembla que tots estan bojos. He intentat posar-me en el punt de vista dels altres, pensant que potser el món es veu diferent des d'una altra perspectiva. I res, segueixo convençut que jo estic en el camí correcte i els altres no.

Tinc clar que avui dia, quan es diu "tots els altres", encara que semblin molts perquè fan molt soroll, en realitat no són tots, ni tan sols molts, però sí que és cert que influeixen molt en la manera d'actuar dels altres. Llavors sorgeix el dubte de com actuar, no només a casa, sinó també davant la societat, quan la teva idea és, en teoria, oposada a la de tots els altres.

Busco altres veus que estiguin alineades amb la meva manera de veure el problema i donar-los visibilitat. Les trobo, les escolto; el plantejament inicial encaixa a la perfecció amb la meva idea, però la solució es converteix en una idiotesa o en un discurs feixista. I no és que jo sigui el més comunista del lloc, encara que estic a prop, però em remou que, sota l'excusa d'una solució bona, hi hagi un intent de sotmetre'ns a tots.

Penso a deixar anar la meva versió. Tinc el mateix accés a les mateixes xarxes que transmeten aquesta idea, per a mi, equivocada. Només he d'anar-hi (aquest mateix blog) i deixar anar el meu discurs. No tindrà molt impacte, perquè la meva veu és com la d'aquell que crida en el desert, i potser hauré de suportar la horda d'assetjadors, els gossos de presa de les "veus de la veritat". I sí, és possible ignorar-los, però no paga la pena. Finalment, amb sort, m'hauré quedat tranquil, però el problema seguirà allà.

Bé, no estic d'acord amb el tema, m'estalvio deixar anar la meva veritat al vent que no arreglarà res, però després he de viure en una societat on aquesta idea equivocada, per a mi, s'està implantant. A més, no crec que sigui l'únic que pensa com jo; per pura estadística, fins i tot pot ser que siguem molts, però optem per viure i deixar viure. Mentre això només es mantingui a nivell social o cultural, puc seguir a la meva manera, i potser em guanyo alguna mirada de desaprovació o un discurs moralista d'algun gos dels que abans comentava. Ande yo caliente y ríase la gente. El problema important arriba quan es converteix en llei o alguna cosa semblant. M'explico: moltes vegades no és necessari que alguna cosa estigui escrita en blanc i negre en un paper oficial, simplement n'hi ha prou que passi com a les botigues de roba, on algú decideix que el color de temporada és el gris marengo i, si necessites una samarreta, t'agradi o no aquest color, només la trobaràs parcialment o totalment en aquest to. Compres la samarreta?.

Deixo per a un altre dia la reflexió sobre d'on sorgeix aquesta idea de què està bé o malament. En resum, al meu entendre, ens està quedant una societat en la qual cada vegada podem accedir a més informació, però aquesta està cada vegada més intoxicada i construeix cada vegada més murs que ens aïllen.

Another break in the wall (Pink Floyd)