No miris als ulls de la gent

A part del conegut lema hippie "Fes l'amor i no la guerra", un altre  dels seus grans mantras sempre ha estat: "Prohibit prohibir". En canvi en les societats modernes, en quant no controlen un problema, i aquest no els hi dona diners, directament el restringueixen. Sempre parapetats en al bé per a la gent, però fins el punt en el cual si et fas mal però a mi no em molesta, ja ens està bé.
Exemples pràctics és posar límits de velocitat i permetre circular cotxes que arriben al doble d'aquests límits, o prohibir fumar i tenir oberts milers d'estancs. I ara en tenim un altre.
Fa uns dies es va publicar l' "Informe del comité de personas expertas para el desarrollo de un entorno digital seguro para la juventud y la infancia", document amb la intenció de formular recomanacions al Gobierno per la modificació de la regulació de les lleis en quant a l'ús de l'entorn digital dels joves. Resumint, quan i quant els nens poder fer servir el mòbil. Si el voleu llegir ho podeu fer aquí.


L'informe parla dels problemes, tant físics com psicològics, que l'abús de les noves tecnologies poden causar en els nens (de 0 a 16 anys), i de quines mesures s'haurien d'implementar perquè això no succeeixi. El text pasa de les postures mes naif a les mes catastrofistes en un sospir. I crec que té raó en moltes coses, però no en les solucions a aplicar.

Foto de Kelly Sikkema en Unsplash

Benestar del nen

No sóc psicòleg i no em pronunciaré en quant a les conclusions, donant per fet que darrera de les informacions hi ha gent que sap del tema.
Parlen que la primerenca exposició a qualsevol tipus de pantalla: televisió, vídeo-consoles, mòbils,... afecta greument el desenvolupament del nen El text parla de com l'ús de qualsevol tecnología desemboca en: depressió, autolesions, idealització suicida, insomni, disminució de la capacitat d'atenció, concentració i memòria de treball, merma de la comprensió lectora i en els hàbits lectors, afecció en la capacitat interpretativa dels texts i en la pressa entenedora dels apunts, merma en la capacitat del raonament matemàtic, desplaçament de l'escriptura a mà i habilitats manuals, retard i empobriment del llenguatge,...
També posen èmfasi en dues neurodivergències, el TDAH i el TEA, i encara que al principi, al meu entendre fiquen la pota fins al fons, vinculant l'ús de l es pantalles a l'augment d'aquestes neurodivergències, més tard ho puntualitzen i detallen contradient les primeres afirmacions.
Les seves recomanacions, el punt més mediàtic de l'informe, per evitar aquests problemes són:
-No exposar als nens de 0 a 3 anys a cap pantalla: mòbils, televisió, consoles, tauletes, ordinadors,...
-Desaconsellar lús dels 3 als 6 anys, a excepció, en cas de necessitat i de forma puntual i sota la supervisió d'un adult. Vaja, sense accés excepte a les vídeo-trucades amb la iaia.
-És aconsellable limitar l'ús de dispositius digitals pels adults en presència de menors fins als 6 anys.
-Entre els 6 i els 12 anys, que es limiti l'ús dels dispositius amb accés a Internet i que es prioritzin les activitats vivencials, esportives, en contacte amb la natura i l'entorn físic i la presència.  Si es decideix que s'utilitzi un dispositiu, que sigui sota la supervisió d'un adult i per accedir-hi puntualment i amb límits prefixats únicament a continguts adaptats a les seves edats i capacitat. Si decidiu permetre l'accés a dispositius digitals, és essencial instal·lar eines de control parental.
-Retardar l'edat del primer mòbil intel·ligent (amb connexió a internet) el màxim possible.

Sense ser psicòleg, entenc perfectament que les ments dels nens en desenvolupament són vulnerables, i que una sobreexposició a depèn quins continguts pot ser perjudicial. Jo entenc que és una sobreexposició, però no la relació directa que es fa de l'ús a la malaltia.
Diuen a l'informe que la mitjana de minuts a la setmana dedicats a la televisió i els videojocs segons edat és en persones menors de 2 anys hauria de ser de 71 minuts. De 2 a 6 anys, 112,8 minuts i de 6 a 10 anys, 133 minuts. No sóc mesura de res, però entre els 0 i els 10 anys jo vaig sobrepassar de llarg, en totes les franges d'edats, els 133 minuts setmanals davant de la televisió. Si feu el càlcul, segons l'estudi, un nen en complir els 11 anys només hauria d'haver passat 43 dies davant d'un dispositiu (mòbil, televisió, consoles, tauletes, ordinadors,...), no més de 17 minuts dia. Per això concloc que jo he d'estar molt malament del meu, i això que només em vaig criar amb dues cadenes de televisió i cinemes.
Això és només quant a utilització en si, però queda la part del contingut que veuen en aquests 17 minuts al dia. Parlen de sexe, violència, assetjament,... i tenen raó, però de tot això també n'hi havia quan la vida no era digital, i no era tan simple com apagar el mòbil si algú t'insultava, ja que havies d'estar atent que el bony de la butxaca no fos una navalla. Parlen de sexe, però s'obliden dels vídeo-clubs i dels divendres de Canal +, el Penthouse, la Playboy,... si volen sexe arribaràn el sexe.
L'informe diu que les hores sense pantalles el nen les ha d'invertir en socialitzar, fer esport i passar temps amb la família, i per descomptat que hi estic d'acord. Del que no parla és de la conciliació familiar, ni de qui s'encarrega de la seguretat dels nens jugant sols als carrers o d'on treuen les famílies els diners per a les extraescolars dels fills.
S'hi esmenta, encara que se li dóna poc rebombori, que pensen els joves sobre això, i descobreixes que un informe d'Unicef ​​Espanya explica que el 96,9% de nens diuen que la xarxa els fa sentir alegria/riure i que por, inseguretat, solitud... a menys del 30%. Que hi hagi un 30% de nens acollonits a internet és molt, però els transmet més coses positives que negatives.
Ja sé que l'informe va enfocat als nens, persones entre 0 i 18 anys, però em sorprèn com es dóna a entendre que el dia que compleixen la majoria d'edat, la màgia succeeix i estan fora de perill de tot el problema. Sé que cal marcar un límit, però aquests haurien de ser per capacitats, i no donar pel fet que tots tenim les mateixes capacitats en donar les el mateix nombre de voltes al Sol.
Mi impresión es que han detectado un problema, que es real, y saben que los costes de solucionarlos son elevados, tanto económicamente como socialmente. Así que se opta por incidir en lo malo del tema para regular salvajemente. Que siempre poner una ley por escrito es mas barato que aplicar soluciones. Así cuando alguien venga a quejarse, como es imposible cumplir la salvaje regulación, se lavarán las manos en pagar culpas.

La indústria

El punt de vista naïf pel que fa de la indústria és molt divertit. Les aplicacions estan dissenyades per psicòlegs perquè el possible usuari s'hi mantingui el màxim de temps. La mateixa psicologia que ja s'utilitza a les màquines escurabutxaques, o a qualsevol casino o sala d'apostes. Resumint ràpid i malament, creen els estímuls necessaris perquè l'usuari pensi que el següent vídeo serà millor, que si té més likes serà més gran la seva acceptació de grup, o que a la propera tirada sortirà el premi perquè la màquina està calenteta. Així que la indústria només es mou per diners, i els Estats no pensen tocar-los la butxaca, però qualsevol mesura que no sigui tallar-los els ingressos sempre serà inefectiva.
Diu l'informe que la indústria ha de verificar l'edat, protegir el menor, afegir controls parentals, afegir controls de privadesa, no vendre les dades a tercers, avaluar la idoneïtat del seu producte per als nens, esborrar la petjada digital, transparència en les donacions i la publicitat… per tant que tenir nens a les seves plataformes els faci perdre diners.
Diu que les plataformes de vídeo (Netflix, Disney+, Max, HBO,...) ja es protegeixen de que els nens les facin servir, ja que qui es dóna d'alta paga. Per tant, el que han d'implementar dins de les seves plataformes són controls parentals i etiquetació. Això no els fa perdre diners, així que ja n'hi ha, però si els pares es regeixen per les etiquetes els nens arribaran a la majoria d'edat sense haver vist cap pel·lícula, ni sèrie.
També diu que els sistemes operatius (Android, IOS, Windows, Linux,...) han de dotar de controls parentals per fer servir dispositius que funcionen amb ells. Això no els suposa cap problema, de fet totes les mesures existeixen, fins que s'arriba a un acord plataforma - sistema operatiu, i llavors més et val tenir un màster per activar els bloquejos.
En resum, diuen que la indústria ha de controlar qui entra i utilitza els seus productes i que els Estats han de vigilar que aquestes compleixin. No explica res com evitar les pressions econòmiques, recordem que els Estats utilitzen productes d'aquestes indústries. No parla de com saltar-se els acords internacionals, ja que moltes operen des de llocs on les lleis no són les mateixes. No parlen de quantes vegades empreses gegants s'han saltat les lleis, se'ls ha multat, han pagat i han seguit saltant-les. No parlen de com evitar que aquestes empreses, el benefici de les quals són les dades, recopilin les dades d'hàbits dels menors per obtenir benefici monetari en traficar amb ells. I torno que l'estudi està centrat en un sector de la població, però no parla de com tots aquests problemes ens afecten a tothom.

Els pares

En el cas dels pares (pares, avis, cuidadors,...) se'ls recorda els deures i les obligacions respecte als seus fills, i està molt bé, però se'ls carrega amb culpes que no són seves.
S'assenyala la sorprenent manca d'implicació que tenen una part dels progenitors respecte a l'ús que els seus fills fan dels dispositius digitals, i tenen raó. Parla d'un sector de la població no format digitalment, i encara que diu que hi ha formacions, aquestes demostren que no funcionen. Que hi hagi llibres de medicina, i me'ls llegeixi, no em converteix en metge. Parla d'un sector de la població que no pot conciliar la vida laboral i la familiar, i encara que no sigui l'objecte de l'estudi, no explica com solucionar-ho. Parla d´un sector de la població que donaria la vida pel seu fill, així que si no fa més és que no pot.
M'agrada la part que diuen que els pares poden posar en risc la seguretat i la privadesa dels nens, i destaquen l'empremta digital i la pornografia infantil. Un pare amb coneixements digitals a nivell usuari li és impossible saber fins on arribarà una fotografia del seu fill penjada en una xarxa social. Encara suposant que les pugi en un lloc que cregui segur, per exemple enviar-li una foto de la nena disfressada en carnaval a l'àvia del poble per whatsapp, no pot controlar fins on arribarà un hackeig. Només us recordo que si ets espanyol i tens carnet de conduir, les teves dades estan sent venudes ara mateix a la dark web.
Tot i així es responsabilitza els pares que un pederasta, "aconsegueixi i faci coses", amb les fotos del seu fill. Us recordo que els pederastes han existit sempre, i sempre han trobat com cometre els seus delictes, que el món real és més gran que internet. Com parar els delinqüents a la xarxa, sembla que tampoc competeix a l'estudi.
Pel que fa a la petjada digital, això que queda a internet sobre nosaltres, per una banda recorda un punt legal pel qual el teu fill et pot demanar en qualsevol moment per haver penjat una foto sense el seu consentiment: "el Codi Penal tipifica com delicte la divulgació d'imatges o enregistraments audiovisuals obtinguts en un domicili oa qualsevol altre lloc fora de l'abast de la mirada de tercers sense el consentiment de la persona afectada". D'altra banda, culpabilitza de nou els pares per minvar la reputació a futur dels seus fills. Se'ls culpa dels possibles problemes (personals, laborals,...) que aquesta informació sobre ells els provoqui en el futur.
Així que vist que qualsevol menció sobre un nen, en qualsevol xarxa social, des de Facebook fins a Instagram, de Flickr a Youtube, de Whatsapp a Tik Tok,... pot causar problemes, el millor és que tota imatge i comentari en elles, només sigui persones de majoria d'edat. Pareu a pensar que suposa això.
Un altre tema que tracta és el tema de pares/nens influencers, i com monetitzar qualsevol contingut on aparegui un menor pot ser constitutiu de delicte. Tranquils, ningú no farà res, es mouen massa diners.
La meva conclusió en llegir aquesta part és que qualsevol menció (escrit, foto, vídeo,...) de un menor a la xarxa per un adult és constitutiva de ser un delicte. Que a aquests adults ningú els ensenyarà a moure's a la xarxa, i que si al final alguna cosa els passa als fills recordin que la culpa és seva. Així que millor mai, sota cap raó, un adult ha d'esmentar, fotografiar o filmar un menor i pujar-ho a la xarxa.

El col·legi

La solució que es dóna als centres educatius a l'informe és fàcil: tornar al funcionament anterior a l'aparició dels ordinadors personals. No s'esmenta així, però a partir d'assumir els punts anteriors, poca opció més els queda.
Si en punts anteriors us he explicat dels pocs minuts al dia d'ús recomanat de pantalles en menors de 16 anys, si descomptem els minuts de casa els queda poc i menys.
A més, els continguts mostrats a les pantalles han de tenir un aval científic amb assaigs clínics que garanteixin la millora de l'aprenentatge sempre que se'n corrobori la seguretat i la supervisió, i que no perjudiqui aprenentatges instrumentals bàsics com l'atenció, la lectura comprensiva o la escriptura manual. Sabent que el seu ús pot provocar disminució de la capacitat d'atenció, concentració i memòria de treball, minvament en la comprensió lectora i en els hàbits lectors, afecció en la capacitat interpretativa de texts i presa comprensiva d'apunts, minvament en la capacitat en el raonament matemàtic utilitzant pantalles o programes digitals, desplaçament de l'escriptura a mà i d'habilitats manuals o retard i empobriment del llenguatge i de la interacció social.
Sense descuidar que els professors han de rebre l'educació formal requereix la capacitació adequada del professorat.
Jo fa temps que vaig deixar el col·legi, i sense dubtar en la veracitat dels estudis, jo pensava que al col·legi potencien la capacitat d'atenció, concentració i memòria de treball, la comprensió lectora i els hàbits lectors, la capacitat interpretativa de texts i presa comprensiva d'apunts, la capacitat en el raonament matemàtic, l'escriptura a mà i altres habilitats manuals i l'enriquiment del llenguatge i de la interacció social,... i que ho faran amb tots els mitjans al seu abast, però sembla que no és així. Per tant, com he dit, sembla que és millor tornar a un món pre-internet i que de l'educació digital s'encarreguin a casa.

Després de llegir-me l'informe, llegir els escrits de gent que controla el tema, o d'escoltar-los, veig que hi ha un problema. Que s'advoca per atemorir, restringir i culpabilitzar les víctimes, per evitar educar, invertir i perseguir els culpables, ja que aquesta segona opció és més cara.
Sincerament crec que si com a pare creus que has d'apartar els teus fills de les xarxes, les pantalles,... endavant, ningú no t'ho impedeix, però tingues en compte que el món no acaba on arriba la teva vista, i que per afrontar aquest món també l'has de dotar d'armes que potser l'estàs traient.
Com diu la cançó de Golpes Bajos: "No mires a los ojos de la gente Me dan miedo, mienten siempre No salgas a la calle cuando hay gente ¿Y si no vuelves? ¿Y si te pierdes? Escóndete en el cuarto de los huéspedes. Con todo a oscuras no pueden verte."